La Tenia

La tenia és un cuc de cos pla i segmentat que s'allotja a l'intestí i es desenvolupa a partir dels aliments que consumim, poden procrear al cap de tres mesos i produeixen ous que es traslladen fins a l'anus on són eliminats amb la femta. La infecció és causada per menjar carn crua o mal cuita d'animals infectats. La seva longitud varia, segons les espècies, des dels 50 cm a més de 10 m.

Els símptomes poden ser:

-  Lleugers rampes intestinals.

-  Nàusees.

-  Trastorns del tránstio intestinal.

-  Trastorns de la gana.

-  Marejos.

-  Cefalees.

Cap de la tenia

-  Debilitat.

-  Picor a l'anus.

-  Rares vegades, els cucs poden causar un bloqueig en l'intestí.

Les larves de la tenia del porc es desplacen per fora de l'intestí, i poden causar tumors locals i danyar teixits com el cervell, l'ull o el cor, aquesta afecció s'anomena cisticercosi.

Com ens adonem?

Les persones sovint s'adonen que estan infectades quan expulsen segments del cuc a la femta.

Tractament:

Per provocar la sortida de la Tenia, cal tractament mèdic. Principalment l'ús de praziquantel assegura l'eliminació completa del paràsit.

Terratrèmol a Nepal

El 25 d'abril,  a causa de la intensitat d’un sisme que va ser de magnitud 7,9 el poble de Langtang que comptava amb 55 albergs per a muntanyencs, ha quedat sepultat sota l'allau que va caure del pic de Langtang Lirung, que té 7.272 metres d'altitud.

Hi va haver un corriment de terra que va desplomar la muntanya i va trencar la seva glacera, deslligant un allau de neu i fang que va arrasar amb tot. A més, una ona expansiva va portar els cossos a la vessant del costat.

Ha deixat més de 7.500 morts, uns 14.000 ferits i va alterar l'atmosfera de la Terra.

Aquestes pertorbacions van ser controlades utilitzant senyals transmetes pel Sistema de Posicionament Global (GPS), que van ser rebudes per un receptor situat en una regió veïna al Nepal.

La NASA, ha aconseguit capturar la primera imatge del Nepal després del terratrèmol. Els científics la van comparar amb una altra imatge de fa un any i van descobrir la magnitud de la catàstrofe a la localitat de Langtang, la «zona zero» del sisme de Nepal. 

L' Especiació

S’anomena especiació el procés evolutiu quan, d’una espècie, apareix una o més noves espècies.

TIPUS D’ESPECIACIÓ:

Especiació per aïllament; Segons el tipus d’aïllament:

1. Especiació al·lopàtrica: Deguda a un aïllament geogràfic (un riu, una carretera, divisió del Pangea,...) 

(Per exemple, quant més lluny viuen dos tipus d'espècies, més diferencies tenen, això indica que tots provenen d'un avantpassat comú, però al separar-se, es van haver d'adaptar cadascun al tipus d'ambient de diferents maneres.)

2. Especiació simpàtrica: Les barreres són biològiques, poden ser:

Prezigòtics: Impedeixen la formació del zigot.

Postzigòtics: Hi ha inviabilitat del zigot o bé esterilitat dels individus.

Especiació quàntica; És deguda a mutacions:

1. Autopoliploïdia: Intervé una sola espècie. Per exemple, si una planta és diploide (2n), i per mutació apareixen gàmetes 2n, després de la fecundació l’individu serà 4n.

2. Al·lopoliploïdia: Quan dues especies diferents s’encreuen i la descendència es estèril.

Evolució Girafes

Segons Lamarck

Lamarckisme

Va sostenir que les espècies descendien d'altres, i les noves eren més complexes que les anteriors. El creia que les formes de vida van evolucionar gradualment, les seves qualitats adquirides provenien dels propis esforços, la seva evolució succeïa mentre vivien per una força interna i els seus canvis podien ser heretats als seus descendents, aquest concepte es denomina "Herència dels caràcters adquirits".

Originalment les girafes tenien coll curt, però el van estirar per accedir als seus aliments que es trobaven en les branques més altes dels arbres. Les girafes de coll més llarg van transmetre aquesta característica als seus descendents, cada generació adquiria un coll mes llarg que el dels seus progenitors. Aquest procés va continuar fins que les girafes van aconseguir la longitut actual dels seus colls.

Segons Darwin

Darwinisme

Creia que les espècies es reproduïen, en augmentar la població hi ha una competència entre les espècies per aliment, espai i l'elecció de parella. En la lluita per la vida, els individus més ben organitzats per sobreviure en un ambient determinat, són els que tenen mes possibilitat de sobreviure i reproduir-se, els altres queden eliminats per la competència, les característiques que han permès la supervivència es transmeten per l'herència.

Hi havien dos grups de girafes, les de coll i llarg i les de coll curt, les de colls llarg arribaven als aliments dels arbres, mentre que les de coll curt morien de fam sense deixar descendència, les de colls llarg es reproduïen i sorgien més girafes de coll llarg amb la capacitat de obtenir aliment, d'aquesta manera les girafes de coll curt van acabar extingint-se i les de coll llarg segueixen vives avui en dia.

Jo, personalment crec més en la teoria de Darwin. I tu?

L'Hemofília

Quan un sagna, el cos inicia una sèrie de reaccions que ajuden a coagular la sang. Quan falta un o més d’aquests factors de coagulació, generalment hi ha una possibilitat més alta de sagnat.

La Hemofília és una malaltia que afecta la coagulació de la sang que es caracteritza per un defecte en algun dels elements anomenats factors, que es necessiten per a que la sang coaguli. Així l’Hemofília A es produeix perquè no és del tot funcional el factor Vlll i la Hemofília B quan no ho és el factor lX. 

Tant l’Hemofília A com l’Hemofília B segueixen una herència recessiva lligada al sexe. Una dona portadora de la malaltia la transmetrà a la meitat dels seus fills barons, que patiran l’hemofília i la meitat de les filles seran portadores, mentre que un home afectat no transmetrà l’hemofília als seus fills però totes les filles seran portadores de la malaltia.

La Consanguinitat

La consanguinitat és quan s’encreuen dos individus emparentats, és a dir, relació de sang entre dos persones que comparteixen sang ja que són família o tenen un parent en comú.

Aquest encreuament produeix que el nadó, tingui una malaltia genètica, ja que tenen antecessors comuns. És el que, s’entén com a ‘’relació de sang’’ que té diferents graus: com més proper és el tronc comú, el grau és més gran. 
La relació pares-fills ostenta el major grau de parentiu ja que la càrrega genètica d’un fill procedeix en el 50% de la mare i el 50% del pare. 

Una estadística de quatre generacions de les famílies de Charles Darwin i Emma Wedgwood, revela que l'alta mortalitat infantil entre els fills podria ser conseqüència dels matrimonis consanguinis en ambdós llinatges.

Existeixen test genètics que permeten determinar, en una persona sana, si és portador de mutacions en els gens responsables de les malalties genètiques recessives més freqüents.

Aquests test estan especialment recomanats en estudis abans de l'embaràs, en parelles consanguínies i permeten determinar si hi ha mutacions en algun gen, és a dir, conèixer l'estat del portador o no, de cada membre de la parella. En funció dels resultats d'aquests tests les parelles poden prendre les decisions respecte a la seva descendència.

Síndrome Klinefelter o 47XXY

Definició:

El síndrome de Klinefelter  és causada per una disomia  del cromosoma X, que dóna lloc a un cariotip.Es presenta quan un home neix amb un cromosoma X extra.

Els homes que pateixen d'aquest trastorn poden patir els símptomes següents:

Símptomes:

• Tipus corporal arrodonit i testicles petits.
• Hipotròfia testicular bilateral.
• Ginecomàstia (mames més grans que les normals).
• Signes de hipoandrogenisme moderat (trets suaument andrògins).
• Borrissol púbic, axil·lar i facial menor a la quantitat normal.
• Proporcions corporals anormals, com per exemple; cames llargues, estatura alta, tronc curt, espatlla igual a la grandària del maluc.
• Esterilitat.

Tractament:

A causa de que la síndrome de Klinefelter és un problema cromosòmic, no existeix cap tractament, encara que es poden tractar la majoria dels símptomes.

En general el pronòstic de la síndrome de Klinefelter és bo, sempre que el pacient estigui sota estricta monitorització mèdica, que permeti el tractament precoç de qualsevol problema que passi.

Els pacients amb síndrome de Klinefelter tenen un major risc de patir certes malalties, com ara: diabetis tipus 1, lupus, hipotiroïdisme, càncer de mama masculí, limfoma no-Hodgkin, obesitat i osteoporosi. A causa d'aquestes malalties i els seus possibles complicacions, una persona amb síndrome de Klinefelter pot tenir més risc de mort precoç, no obstant, molts homes afectats amb aquesta síndrome aconsegueixen portar una vida plena activa i normal.